– Si veig corrupció al voltant, és més fàcil que em corrompi?

– Segurament no. Ara la corrupció és molt visible i està a la primera plana cada dia, però també tothom pot comprovar que per primera vegada hi ha gent que és sancionada, i amb severitat.

– El poder corromp?

– Sí. El poder corromp sobretot a aquells que ja tenen un caràcter, un temperament, favorable a aprofitar-se dels altres.

– Els qui tendeixen a aprofitar-se dels altres són els qui solen ocupar llocs de poder?

– Sí. Hi ha el que se’n diu autoreclutament. S’han de tenir certes virtuts per exercir el poder. S’ha de ser seductor, ambiciós, coratjós, persuasiu… També s’ha d’estar molt fet a les maniobres, conspiracions, als atacs dels contraris i dels aliats. S’han de tenir fins i tots trets fisiològics.

– Quins trets fisiològics?

– S’ha de ser capaç de dormir bé en qualsevol circumstància, passi el que passi, s’enfonsi el món, o estiguin sortint les dades que estiguin sortint. Aquesta és la primera virtut dels qui volen aspirar als llocs més encimbellats. Han de poder agafar un coixí i clac, quedar com un roc. Per poder afrontar la batalla del dia següent amb frescor completa, com si res.

– M’ha dit virtuts positives del temperament del qui està en el poder, i les altres?

– No són tan beneficioses: la capacitat de mentir, de simular, de manipular, de perjudicar.

– No es pot qüestionar mai?

– Gairebé sempre és així. Líders totalment benignes els podríem comptar amb els dits de la mà.

– Això en el món polític, no?

– I en l’empresarial, l’acadèmic, i en el periodístic… Val per a totes les professions, però com que el món polític té adjudicada la representació del poder màxim, és on l’autoselecció imposa que aquests trets del temperament hagin de ser més destacats, tant els atractius com els perjudicials.

– En la predisposició a erigir-se en líder polític intervenen certes hormones, diu vostè. Per això hi ha més homes?

– Si vol la resposta senzilla, és sí. Però la resposta és molt més complicada. No depèn només de les hormones, depèn del sexe, que determina les estructures òssies, musculars, cerebrals. Són multitud de neuroreguladors i de neurohormones que hi intervenen. Hi intervé tota la biologia.

– I els nous lideratges, què? Pablo Iglesias diu que ell no és un mascle alfa.

– Pablo Iglesias és el primer mascle alfa del país, el primer i el més destacat, el número u.

– El mana la biologia…

– Ara està fent el paper de mandarí, d’enganyar el personal, i a més d’una manera clamorosa. Ell sap que això té mala premsa i s’anticipa i diu que no és un mascle alfa, i com que cultiva aquesta imatge de noi delicat, tendre, afable, amb una estètica una mica feminoide… Però ja li dic que és el primer mascle alfa de la península Ibèrica, el més destacat, de lluny. I usa els recursos típics de l’entabanador.

– Quins són?

– Primer cal tenir un vector i ser capaç de manejar un discurs florit, molt ben travat. Ha triat aquest estil dialogant, discutidor però amb temperança, i té capacitat per fer sermons inacabables, oceànics… Guanyaria al Fidel Castro. Alhora transmet idees senzilles, eslògans. Usa les típiques maniobres dels grans seductors. I té atributs evidents de mascle alfa.

– Quins atributs de mascle alfa demostra Pablo Iglesias?

– Fixi’s que ningú en cap partit dels d’ara s’ha atrevit mai a configurar una executiva on no hi hagi cap representació de les minories del partit. Cap. L’objectiu és arrasar, fer un govern monolític, i a més a més no ho dissimula. Ven paradisos. És un aspirant a profeta, i tots els líders polítics i els profetes són mascles alfa.

– Els grans corruptes, en què s’assemblen entre ells?

– Tenen una enorme intel·ligència cognitiva, i també seducció, encant, persuasió.

– I capacitat de penediment?

– No, no, no. És tota fingida. Tenen emotivitat zero. Ho simulen. Són actors extraordinaris, i dominen tots els registres.

– Estant a la presó sí que se’n deuen penedir.

– No.

– ‘Que me quiten lo bailao’?

– I tant. Sovint es converteixen en petits líders a la presó, entre els presos no tan espavilats. És a dir, que són capaços d’aglutinar allí un grup que els venera.

– Hi ha reeducació possible?

– Per als propers a la tendència extrema que és el predador social, per als grans defraudadors, és difícil. Per als altres, dependrà de si tenen possibilitats de tenir èxit fent servir altres mecanismes, però caldrà que els vagi bé. Perquè la societat ha d’enviar el missatge que tothom, si compleix, pot arribar molt lluny.

– Creu que aquest missatge el dóna la nostra societat?

– Les societats mediterrànies no l’han donat mai de manera clara el missatge que si tu compleixes de manera sistemàtica pots guanyar i arribar molt lluny, i que es vigila els qui no compleixen. Les nostres societats sempre han donat el missatge de ‘tu espavila’t, fes el que puguis i, si t’atrapen tranquil perquè potser et perdonen’.

– I la següent generació? Podem arribar a tenir una societat com al nord d’Europa?

– No. Vostè cau en un error típic. Els pobles són diferents, provenen de barreges diferents. Això dóna uns trets de temperament, i això dura segles i segles. Nosaltres ens hi podem acostar, però formem part d’una bossa poblacional que té unes tendències.

– La tendència a la picaresca?

– Aquest hàbit de la picaresca quotidiana en les societats mediterrànies està molt arrelat. Aquesta esperança de dir ‘mira, si canviem l’educació, les lleis, el sistema, ens convertirem en Holanda…’ No. El més probable és que nosaltres ens convertim en Calàbria. Catalunya tota soleta, deixada anar pel seu compte, es convertiria en Calàbria.

– No hi ha més que assumir-ho?

– Escolti, assumim-ho! S’ha de procurar fer servir dades fermes per a les polítiques socials, no mites, relats, conjectures, esperances… Ciència! Els humanistes s’hi resisteixen, però hi treballen economistes, psicòlegs i neurocientífics experimentals, que penetren el coneixement de la naturalesa humana amb unes altres eines que les del pensament filosòfic i humanista, que en d’altres qüestions és molt savi i ens il·lustra molt…

– Què en pensa, del Petit Nicolàs? Per què indigna i fascina alhora?

– Els pícars i els pocavergonyes són herois! Són els personatges més atractius de pel·lícules i novel·les! Que ens indigna és una mentida que ens diem a nosaltres mateixos. Admirem el qui és capaç d’enredar i saltar-se les normes que a la resta ens coaccionen. És una tendència prescrita en el nostre llegat cromosòmic, i això no ho esborrarem mai.