Autor: Félix Ares/Assessor científic d’eureka!
Un cargol de l’oceà Índic té una petxina summament resistent que conté ferro
Les petxines dels mol·luscs estan compostes principalment de aragonito (carbonat càlcic) que és un mineral tou. No obstant això, moltes petxines són molt dures i resisteixen molt bé l’atac de mandíbules o de pinces dels seus predadors. La clau d’aquesta resistència és que l’aragonita està en forma de petites teules enganxades per un polímer orgànic. Aquesta combinació d’orgànic-inorgànic és el que produeix la duresa i, per què no dir, la bellesa d’una petxina nacrada.
L’any 1999 es va trobar en les fumaroles de l’oceà Índic anomenades Kairei, a 2.420 m de profunditat, a 60 º C de temperatura i amb una acidesa semblant a la del vinagre un cargol amb una petxina negra realment tètrica. A més, el cargol tenia el seu peu totalment cobert de plaques, com si fos una armadura, també d’aquell tètric color negre. Deguda a aquesta estranya característica de tenir el seu peu cobert per una armadura se li va donar el nom de «caragol de peu escamós» (Crysomallon squamiferum). El color negre és pel fet que en la seva superfície hi ha granets de sulfur de ferro. És a dir, es tracta d’una armadura fèrrica. Era la primera vegada que es veia una petxina amb ferro. Fins a cert punt la utilització del ferro és sorprenent. En aquestes fumaroles hi ha molts sulfurs fèrrics i fins i tot ferro metàl ·lic, pel que no és estrany que la vida que hi viu acabi assimilant-los. La pirita o la marcassita, per exemple, són sulfurs de ferro.
El 2003 Christine Ortiz i el seu equip de l’Institut Tecnològic de Massachusetts van estudiar a fons la duresa i resistència de la petxina d’aquest cargol i va resultar ser extraordinària. La més resistent a mossegades i pressió trobada fins ara. La raó d’això era que estava composta de tres capes, la més interior era de roca calcària, podríem dir que era una petxina de cargol normal i corrent, a sobre tenia una capa molt gruixuda de polímers orgànics i hi havia una tercera capa, la més externa , formada per granits de sulfur de ferro.
Quan van saber les raons per les que aquesta petxina era tan resistent als atacs, l’equip es va posar a tractar de trobar una forma de replicar en laboratori. És a dir, trobar un mitjà per fabricar artificialment petxines tan dures com la del cargol. El gener de 2010 van publicar un article en què explicaven com fabricar, mitjançant tècniques de nanotecnologia, armadures similars. La clau estava en el que ja havíem vist: tres capes, l’última de sulfur de ferro.
A les fotos sorprèn veure que el que l’equip ha aconseguit s’assembla enormement a l’armadura del peu del cargol. Una vegada més la naturalesa ens ha donat lliçons per fer les coses millor.